Rafa Lahuerta regresa a València tras un gran éxito: una mirada renovada a la ciudad | Literatura | EL PAÍS

Sería sencillo comenzar por aquí: Rafa Lahuerta (Valencia, 1971) no posee tarjeta de crédito porque prefiere mantener a los bancos a distancia. No tiene smartphone ni WhatsApp porque le generan ruido innecesario. No utiliza redes sociales porque ya las considera monótonas. No se ha casado ni ha tenido hijos porque le basta con compartir su vida con Eva desde hace tanto tiempo. No tiene coche porque con su moto le es suficiente para desplazarse por su único y vasto mundo: Valencia.

Seria morbós començar per ací: hi havia una vegada un animador de Mestalla que amb el megàfon iniciava els càntics de suport al València CF. Aquell xic, d’ulls clars i mirada tendra i melanconiosa, se sabia de memòria mil partits i alineacions i havia escrit un llibre tendre i melanconiós en castellà amb dos mil exemplars venuts: La balada del bar Torino (Drassana), una cançó d’amor feta de família, futbol, memòria: passió. Eixe xic, ja un adult que havia deixat el megàfon i es guanyava la vida treballant com a dependent d’una papereria perduda en un carrer perdut de València, va escriure després la seua primera novel·la en valencià, Noruega (Drassana), i de sobte es va convertir en un boom: premi Lletraferit, 22.000 exemplars venuts, traducció al castellà, ruta literària i un fenomen valencià sense precedents des dels èxits de Ferran Torrent. I aleshores, quan tot el món xicotet que l’envoltava —i això és, al remat, el món— aplaudia Rafa Lahuerta, Rafa Lahuerta es va fartar. Potser es va vore sobrepassat per l’èxit, el prestigi, les vendes, les presentacions, els elogis, les falses palmades a l’esquena, la necessària màscara i la sobreexposició. Potser es va fartar del personatge rafalahuerta i del temps que li furtava. I es va anar retirant de l’escena mentre madurava una idea: no tornar a publicar. Desaparéixer. Callar. Fer un Bartleby. Somiar amb un Rulfo: dos llibres i prou. Quedar com el Salinger valencià.

Un diumenge de juliol, a l’hora de la becadeta que abans era l’hora dels partits, Lahuerta va rebre una telefonada que li anunciava una mala notícia: